Com és què únicament Esquerra defensa Catalunya?

Quina desil·lusió anar al Congrés a Madrid per conèixer la resposta catalana vers el nou estatut d’Aragó (aquest nou estatut que ha fet desaparèixer el català entre les ombres dels mots i que ni tan sols esmenta l’existència de la Franja de Ponent) i comprovar com els partits catalans renuncien a una part del Principat.
Dels partits hispanoaragonesos ja era pronosticable l’exhibició de catalanofobia, però la decepció venia dels nostres, sempre ve dels nostres, dels partits que haurien de defensar Catalunya i, finalment, s’atrinxeren en un bocí d’ella, en les quatre províncies conegudes com Comunitat Autònoma de Catalunya, la CAC.
Tots feren esment (això sí, faltaria més) davant del president d’Aragó, Marcelino Iglesias, de la necessitat de salvaguardar el català a les comarques de cultura catalana sota administració aragonesa, però no gosaren anar més enllà en la defensa del nostre país. Donaren, un cop més, l’esquena a les persones, pobles i terres que som de Catalunya però no de la CAC.
Per part de Marcelino Iglesias, el de sempre, excuses de mal pagador, subterfugis d’aquell que traeix amb calculada consciència les seves rels.
Únicament Esquerra Republicana de Catalunya en veu del valencià -i bon amic- Agustí Cerdà va raonar nítidament entorn a la Franja de Ponent i la necessitat de que l’Aragó, si més no, contempli un marc per aquest territori com ara el que te la Val d’Aran dins la CAC.
Aquest és el camí. La Franja de Ponent ha de ser, hores d’ara, la Val d’Aran de l’Aragó. I ens hauria d’enutjar que encara no sigui així.
Ja és hora de que tots els partits catalans comencin a defensar Catalunya com ho fa Esquerra. I si aquest no és el seu objectiu, cal que deixin d’ensarronar-nos i, si us plau, que no es proclamin nacionalistes o catalanistes, perquè no en tenen dret.
La Franja de Ponent en mans dels aragonesos anirà morint. Indubtablement. No hi ha cap eixida si deixem la nostra cultura en mans d’aquests individus.
Sol pot venir dels partits catalans el convenciment, la força i la unitat en l’amor per la cultura catalana capaç de pressionar i tòrcer el destí que per la Franja tenen preparat a la sucursal de Madrid anomenada Saragossa.

De la Franja a Frankfurt

Fa pocs dies en Josep M. Muñoz en un article titulat “De Frankfurt a la Franja” es referia, a les planes de La Vanguardia, a la lluita d’autodefensa de la Franja de Ponent front l’Aragó. Més concretament parlava de la recent presència, un cop més, de la Institució Cultural de la Franja de Ponent a les Corts a Madrid, en aquesta ocasió per protestar davant la discriminació a tot allò que sigui català en el nou estatut aragonès. És el preu que ha de patir la part del Principat que ha caigut sota el jou d’un govern hispanoaragonès, una pressió sobre la cultura catalana que obliga a un ritme imparable a aquesta entitat, sembla ser que la més dinàmica del Principat, i justament emplaçada fora de la Comunitat Autònoma de Catalunya. No és cap casualitat. Als territoris de fora de la CAC els hi va la vida en la defensa de la seva cultura.
A l’igual que la Institució Cultural, envoltant el Principat, existeix un entramat d’organitzacions que vetllen per la cultura catalana a cada uns dels seus, dels nostres, territoris. Des de l’extrem sud del País Valencià fins la Catalunya del Nord i Andorra, i des de la Franja de Ponent a l’Alguer, Menorca, Eivissa i Formentera. Entitats entrellaçades en una federació que rep el nom de “Territori i Cultura” i que tenen clar, quina és la seva, la nostra, cultura. Elles, a diferència dels polítics, no haurien dubtat en cap moment de com presentar-la a Frankfurt. Una cultura que, com molt bé apunta Josep M. Muñoz, necessita d’una articulació per damunt de les actuals autonomies.
Les entitats culturals ja han fet la primera passa des de la seua energia i alhora modèstia, l’institucional Institut Ramon Llull encara és lluny d’abraçar tots els territoris oficials, però tard o d’hora ha de ser l’instrument autònom i nacional de projecció de la nostra cultura.Algunes persones i entitats treballem al límit de la nostra imaginació i forces per esgarrapar la supervivència de mil·límetres de la nostra cultura.
Cal trobar urgentment una eixida, amb dimensió d’estat, per fortificar la cultura catalana, de Salses al Carxe i de la Ginebrosa a l’Alguer.

En Múgica és això.

El maig de l’any passat em vaig reunir amb l’Enrique Múgica Herzog, el defensor del pueblo espanyol.
El motiu de l’encontre era exposar-li la dramàtica situació de discriminació cultural i lingüística que vivim dins les reixes administratives de l’Aragó els pobles de parla catalana i els de fabla aragonesa.
Jo hi anava amb una bona munió d’activistes culturals d’aquestes terres, tot un escamot de la Institució Cultural de la Franja de Ponent.
Durant la conversa Múgica, i encara més els seus caps de gabinet, es van mostrar tan interessats o més pel castellà a l’Aragó que pel català i l’aragonès. Amb qüestions directes com ara si el català a la Franja amenaçava al castellà.
No donàvem crèdit.
Les denúncies que vàrem dur van ser acceptades a tràmit, i sol això, per que al cap de pocs mesos eren desestimades. Segons el defensor del pueblo espanyol amb una hora a la setmana de català optatiu a l’ensenyament, ja està prou protegida i reconeguda la llengua pròpia de les quatre comarques catalanes de l’Aragó.
Ja en tenim prou.
Per això quan ara ha llençat tota aquesta innominable arremesa contra l’estatut de Catalunya i l’oficialitat del català res no ens ha sorprès. Múgica és això, és el defensor del pueblo espanyol, d’aqueixa mena de poble espanyol ofegós, que encara bleixa. O sia, un assaltador més del poble català.